LA LEONA BLANCA (1993). Henning Mankell

 

La tercera entrega de la saga Wallander és, probablement, la novel·la políticament més compromesa  d’en Henning Mankell. En part perquè, de les dues trames que es van entrellaçant constantment (la sueca i la sud-africana), la més interessant és la sud-africana. Però sobretot, també, perquè és la denúncia política i social del seu autor a la supremacia bòer sud-africana el que, a parer meu, més i millor acabarà calant en el lector. Naturalment, “La leona blanca” dedica bona part de les seves pàgines a dibuixar el peculiar perfil psicològic de l’inspector Kurt Wallander i del seu nucli més proper, per suposat, però insisteixo: la conspiració de l’organització bòer per matar un important dirigent sud-africà i la intervenció d’un ex-membre de la KGB i d’un parell de sicaris en tota aquesta història no són més que pretexts literaris utilitzats per Mankell per donar la seva particular estocada final a un règim segregacionista (l’apartheid) que, al 1993, ja estava pràcticament finiquitat. 8/10.