HUGO FREGONESE. CINE POR DOQUIER (2021). Carlos Aguilar

 

Reconec que l’he llegit en diagonal. Entre d’altres coses, perquè no he pogut evitar consultar prioritària i gairebé desesperadament els capítols on l’amic Carlos Aguilar aprofundeix en les tres úniques pel·lícules que ja havia vist d’en Fregonese (Apenas un delincuente, Tambores apaches i Fugitivos rebeldes) i perquè, amb franquesa, mai m’ha agradat saber massa coses de pel·lícules que encara no he vist i que tinc ganes de gaudir en un futur no massa llunyà. Pel·lícules com Murallas de silencio, My Six Convicts, Martes negro o Siete truenos, per exemple. Tot i així, la lectura en diagonal de “Hugo Fregonese. Cine por doquier” ha estat més que suficient per constatar dues coses. Que Hugo Fregonese fou un d’aquells cineastes artesans que cal reivindicar merescudament i que pocs escriptors podrien haver-ho fet millor que Carlos Aguilar, un cinèfil de soca-rel que ha escrit una prolixa, rigorosa i entusiasta biografia sobre un dels millors cineastes argentins de la història encabint, alhora, les seves pròpies valoracions cinèfiles de l’obra d’aquest singularíssim cineasta-aventurer, un home que va treballar per productors de set països diferents durant tres dècades i que va destacar, sobretot, per les seves aportacions en l’àmbit del western i del thriller. No em queda altra, doncs, que seguir veient pel·lícules d’en Fregonese. Així podré seguir gaudint d’un cineasta que cal rescatar de l’oblit i d’un escriptor que ha sabut posar en valor el talent d’aquest argentí universal d’una forma, diria jo, impecable. 7/10.