EL CEREBRO DE KENNEDY (2005). Henning Mankell

 

Amb diferència, la novel·la més fluixa de les que porto llegides d’en Henning Mankell. Certament, no està mal escrita ni resulta avorrida. De fet, la protagonista es passa la vida viatjant: de Grècia a Estocolm; d’Estocolm a Austràlia; d’Austràlia a Barcelona; de Barcelona a Estocolm; d’Estocolm a Moçambic i així unes quantes vegades més. I tot i que la premissa argumental (l’estranya mort del fill de la protagonista) resulta, a priori, atractiva, poc a poc es van desvetllant els autèntics motius de tot plegat (els interessos d’una companyia farmacèutica amb una organització benèfica d’ajuda als malats de SIDA a l’Àfrica com a teló de fons) i al final la intriga es va diluint progressivament sense cap sorpresa ni cap conclusió satisfactòria. Tampoc ajuda que la Louise Cantor, la protagonista, sigui una dona més aviat antipàtica i que el personatge més interessant, l’Aron Cantor, desaparegui a mitja novel·la. Com el cervell d’en Kennedy, vaja. En fi, que no negaré que, com a denúncia social “El cerebro de Kennedy” pugui assolir el seu propòsit però, definitivament, com a novel·la policíaca, no crec que aquesta història tingui, al meu parer, massa interès. 7/10.