DIARIO DE UN DOLOR DE TARDE DE DOMINGO (2022). Toni Marcilla

 

“Diario de un dolor de tarde de domingo” no és una novel·la ni un llibre d’autoajuda diu el Toni Marcilla. I té raó. Potser per això mateix tampoc és un llibre fàcil de ressenyar. A priori podria assemblar-se a una mena d’autobiografia atípica, molt lliure i sense pretensions però jo diria que aquesta tampoc ha estat la intenció del seu autor (tot sigui dit, el meu cunyat) a l’hora d’escriure’l. Jo m’atreviria a dir, més aviat, que el que el Toni volia fer amb aquest llibre era buidar el pap (en el bon sentit) parlant del que millor coneix: la seva feina (les anècdotes farmacèutiques són força divertides), la seva família i, sobretot, ell mateix. El seu jo. Perquè jo crec que escrivint és com millor pot conèixer-se un mateix. I això és el que el Toni ha fet amb aquest estil sorneguer que el caracteritza i, sobretot, amb molt coratge i honestedat. Sense por d’endinsar-se en algun terreny pantanós i barrejant alhora ficció i realitat en alguns trams per plantejar-se –i plantejar-nos, de passada– certes reflexions molt i molt interessants. Com bé diu ell mateix, escriure és un acte que ajuda a ordenar pensaments i a entendre’s un mateix una mica millor. Però jo afegiria, com a lector, que llegir llibres com el del Toni també ajuda, i molt, a obrir els ulls davant moltes coses que ens envolten i que, sovint, no som capaços de veure. 8/10.