MIRALL TRENCAT (1974). Mercè Rodoreda

 

Sens dubte, “Mirall trencat” és una gran novel·la. Mercè Rodoreda ens relata la vida de tres generacions d’una família de l’alta burgesia barcelonina, els Valldaura, i ho fa de forma exquisida, combinant l’estil de la típica novel·la fulletonesca  del segle XIX amb fragments més introspectius i poètics. A més, tota la novel·la està farcida d’elements simbòlics (l’aigua, la torre, les joies, el mirall, els arbres, les flors i el jardí, en general) que atorguen una gran força lírica a les relacions entre els protagonistes i als seus pensaments. Tot i així, “Mirall trencat” m’ha fascinat i m’ha aclaparat a parts iguals. Personalment, m’ha agradat més la primera part; la més realista i fulletonesca. La segona i la tercera (les més introspectives i líriques) m’han semblat, sincerament, bastant més feixugues. D’altrabanda, els personatges principals d’aquesta gran novel·la coral (la Teresa Goday, el Salvador Valldaura, la Sofía Valldaura i l’Eladi Farriols, per exemple) no m’han atrapat del tot. Posats a comparar, trobo que personatges més intensos i dramàtics com els de “Cendra per Martina”, de Manuel de Pedrolo, haguessin resultat més apropiats. Al meu parer, és clar. 7/10.